René Descartes

El més important filòsof francès de tots els temps, pare de la filosofia moderna, i iniciador del racionalisme. Va néixer en La Haia, a la Turena, en el si d’una família de la petita burgesia. Tercer fill de Joachim Descartes, conseller al parlament de Bretanya i de Jeanne Brochard, que va morir de part a l’any següent. Després de casar-se de nou el seu pare el 1600 amb Anne Morin, va passar a ser cuidat per la seva àvia, que es va encarregar de la seva educació fins l'any 1606, data en la qual va ingressar al col·legi dels jesuïtes de la Flèche, fundat dos anys abans, i una «de les més cèlebres escoles d’Europa», i les ensenyances de la qual, en particular la filosofia escolàstica apresa de 1612 a 1614, Descartes jutja, no massa positivament, en el seu Discurs del mètode. Abandona aquesta escola i l’any 1616 es troba a Poitiers cursant estudis de dret. El 1618, volent llegir el «llibre del món», s’enrola en l’exèrcit de Maurice de Nassau, príncep d’Orange, i participa així en la guerra dels Trenta Anys. Aquest mateix any coneix a Isaac Beeckman, un investigador holandès, moment a partir del qual Descartes s’interessa per la investigació científica, que uneix la matemàtica i la física.

Per la correspondència de Beeckman se sap que Descartes per aquesta època buscava ja, com havia fet Ramon Llull, un «art general per resoldre totes les dificultats». Trencada l’amistat amb Beeckman, Descartes abandona Holanda i s’enrola a l’exèrcit catòlic de Maximilià de Baviera. El novembre de 1619, a Ulm, segons el seu propi relat, descobreix «els fonaments d’una ciència meravellosa», després d’interpretar el sentit de tres somnis que va tenir la nit del 11 de novembre, data que es considera el punt d’arrencada del seu nou mètode. Segueix de 1620 a 1629 un període de 9 anys de viatges, dels quals cal destacar que, en 1622, adquireix un patrimoni familiar que li permet autonomia econòmica i que, malgrat dur a terme un viatge a Itàlia, no arriba a conèixer Galileu.

Cap a 1625-1627 es troba a París, on serà conegut entre els mitjans literaris, científics i filosòfics, com «excel·lent matemàtic» i perfecte home de món. Entre els seus amics, es compten sobretot Mersenne i el cardenal de Bérulle. En aquest ambient participa en la discussió entre el valor i sentit de la filosofia tradicional escolàstica i els mètodes innovadors de la «nova ciència» que, en aquell temps, es trobava barrejada amb les anomenades «ciències curioses» (màgia, alquímia, astrologia, que actualment en diríem ciències ocultes o pseudociències). Per aquesta època Descartes comença a redactar les Regles per a la direcció de l’esperit (1628) encara que van ser publicades pòstumament. En elles consta ja la coneguda afirmació cartesiana que, almenys una vegada a la vida, convé posar tot en discussió, i el rebuig frontal i total de la filosofia escolàstica i, amb ella, de l’aristotelisme. Enfront de les confusions i ambigüitats de la barreja de la nova ciència amb les ciències curioses, pròpia del Renaixement, Descartes presenta els punts essencials del seu mètode deductiu de raonar, essencialment matemàtic, proposant com ciència ideal aquella que primer justifica el mètode que es fonamenta, el punts essencials de la qual són: La intuïció i la deducció.