ARISTÒTIL

Filòsof grec. Juntament amb Plató és el més important filòsof de l'antigüitat i un dels més importants de tota la història de la filosofia. Va néixer a la ciutat d'Estagira (l’actual Stavro), a la península Calcídica, d’on li ve l’apel·latiu «Estagirita», va ser fill de Nicòmac, metge de Amintes, rei de Macedònia. El fet de ser macedoni i pertànyer a una família vinculada a la casa real, explica que fora nomenat per Filip II preceptor d’Alexandre Magne i que, amb ocasió dels moviments secessionistes d’Atenes, hagués de fugir per dues vegades d’aquesta ciutat. Va viure la seva infantesa a la ciutat macedònica de Pela i, morts els seus pares, va passar a Atarneo, amb el seu tutor, Pròxeno, que el va enviar a Atenes per a que completés allà la seva educació. L’any 367/366 a.C. ingressa Aristòtil, als 17 anys, en la Acadèmia de Plató, rebutjant l’escola del sofista Isòcrates. L’ingrés d’Aristòtil a l’Acadèmia platònica, provisionalment presidida pel matemàtic Eudoxos de Cnidos, creador del model astronòmic de les esferes concèntriques, coincideix amb l’època -i aquest fet ha de considerar-se totalment transcendental per a la seva filosofia- en la que Plató, que tenia ja llavors 60 anys, es trobava a Sicília, en el seu segon i de nou desafortunat viatge a Siracusa, del qual no va tornar fins l'ant 364; és, doncs, el moment en què en el pensament platònic comença el període -«abstracte i metodològic», segons Jaeger-, de crítica a la teoria de les idees (representat, sobretot, pels diàlegs Teetet, Sofista, Polític, Parmènides i Fileb). Aristòtil va romandre a l’Acadèmia 20 anys, fins a la mort de Plató.

Les obres que es coneixen d’Aristòtil pertanyents a aquests anys fan suposar un període de fidelitat inicial a les idees platòniques amb certa actitud de revisió de la teoria de les idees, que havia de ser la de l’Acadèmia: Grilo, Eudem, Protrèptic, Sobre les idees i Sobre el bé són obres de joventut, a l’estil dels diàlegs platònics, i poden anomenar-se obres exotèriques, o de divulgació, a diferència de les esotèriques, que configuren el cos d’obres aristotèliques posteriors.