FILOSOFIA MEDIEVAL

Dins d’aquest període podem trobar 4 filòsofs importants que són els següents:

-       Sant Agustí: Aureli Agustí (Aurelius Augustinus), més conegut com Agustí d'Hipona o Sant Agustí (Tagaste, 13 de novembre del 354 - Hipona, 28 d'agost del 430) és una de les figures més importants en el desenvolupament del cristianisme, considerat de fet com un dels pares de l'Església. La seva influència posterior és enorme, i ultrapassa l'àmbit de la teologia. Se'l considera un dels pensadors fonamentals de la història occidental. El seu pensament es basava únicament en Déu i l’ànima. Tenia una concepció platònica sobre l’ànima i sobre la seva relació amb el cos, però no acceptava la reminiscència perquè això comportava la preexistència de l’ànima, però dona per cert que són veritats innates, dipositades en la nostra memòria. Explica que el temps és cíclic ja que Déu a creat en món en un determinat temps. També explica que el mal ve donat per dos tipus; el mal físic ( mal = no-ésser, per tant no existeix) i el mal moral (mal creat per les accions dels homes)

-       Sant Anselm de Canterbury: Anselm de Canterbury (1033 o 1034 - 21 d'abril, 1109), també conegut com Sant Anselm, Anselm d'Aosta o Anselm de Bec, fou un filòsof i teòleg italià que s'ocupà de l'Arquebisbat de Canterbury entre 1093 i 1109. Està considerat el fundador de l'escolàstica. És famós per ser l'inventor de l'argument ontològic a favor de l'existència de Déu. Demostra l’existència de Déu a través de la idea general que tots tenim sobre ell ja que fins i tot qui diu que Déu no existeix està afirmant l’existència d’un ésser superior sobre el qual res no pot ser pensat. Per tant com que idea és igual a ésser Déu no pot ser no-ésser.

-       Sant Tomàs d’Aquino: Considerat el filòsof i el teòleg més important de la filosofia escolàstica. Va néixer al castell de Roccasecca, Frosinone, fill de Landolfo, comte d’Aquino. Es va educar al monestir de Muntanya Cassino i després a l’universitat de Nàpols (1239-1244), on als catorze anys emprèn l’estudi de les «arts». El 1244 ingressa en l’ordre dels dominics. El gran mèrit que s’atribueix a Tomàs d’Aquino és el d’haver aconseguit la millor síntesi medieval entre raó i fe o entre filosofia i teologia. Les seves obres són eminentment teològiques, però, a diferència d’altres escolàstics, concedeix, en principi, a la raó la seva pròpia autonomia en totes aquelles coses que no es deguin a la revelació. Per expressar aquesta autonomia i naturalitat de la raó recorre a la filosofia aristotèlica com a instrument adequat i, així, per combatre el averroisme llatí, utilitza les seves pròpies armes: els textos mateixos d'Aristòtil. En la tasca d’harmonització de l’aristotelisme amb el cristianisme, algunes de les qüestions que Tomàs d’Aquino ha de tractar de diferent manera són: Déu primer motor d’un món etern, l’ànima mera forma del cos, la preexistència de les essències.

-       Guillem d’Ockham: Guillem d'Occam va néixer l'any 1290 a Ockham (Surrey) i va morir l'any 1347 a Munic, fou un filòsof i teòleg franciscà anglès. L'Església d'Anglaterra el venera com a sant. La filosofia d’Occam s’inscriu en la crítica que els franciscans, per obra principalment de Duns Escot, dirigien a la síntesi entre cristianisme i aristotelisme, intentada per Tomàs d’Aquino. El punt de partida de la nova proposta filosòfica d’Occam és un empirisme epistemològic (notitia experimentalis) que el porta a exercir una crítica radical a tot element innecessari de l’edifici filosòfic. Admetent que és possible conèixer intuïtivament allò individual, sense cap recurs a l’abstracció i a entitats ocultes, formes o conceptes -entitats totes, a les que aplica el criteri d’economia del pensament, conegut com navalla d’Occam -, construeix la seva pròpia teoria del coneixement (explicada sobretot en el seu important pròleg al Llibre I de les Sentències): la base de tot coneixement és el coneixement intuïtiu (veure classes de coneixement) del singular, al qual anomena notitia intuïtiva intellectualis; el coneixement abstractiu que s’afegeix a tot coneixement intuïtiu, notitia abstractiva, no suposa cap nova operació de l’enteniment per a la formació del concepte: s’anomena abstractiu, perquè abstreu -prescindeix- de l’existència del individu i, en ell, el terme es considera en si mateix: és representació de l’objecte, en la mesura en que és signe, però no és una abstracció de l’objecte.