En aquest text John
Locke explica la seva demostració de la no existència de les idees innates, és
a dir, a aquelles idees que ja neixes amb elles. Per donar validesa a la seva
teoria explica que tenir idea és tenir consciència i la consciència no la pot
tenir tothom ja que ni els nens ni els idiotes la disposen. Llavors explica que
és impossible que un recent nascut pugui tenir consciència d’alguna idea, ja
que no pot pensar, i llavors nega l’existència d’aquestes.
Comentari:
Aquest text de John
Locke forma part del seu llibre de l’Assaig, concretament a la primera part: ‘’de
les nocions innates’’. Dedica aquest primer llibre a refutar la doctrina de les
idees innates. Explica que aquells que diuen que existeixen les idees innates
estan afirmant un acord universal, però diu que això no significa que aquests
acords siguin innats, ja que s’han demostrat que es poden obtenir d’una altre
manera. També nega l’existència de les idees innates dient que tenir una idea
implica tenir consciència, llavors és contradictori tenir idees de les quals no
pots tenir consciència. Aplica aquest idea de no consciència als nens i als
idiotes, Amb aquesta teoria pot arribar a la refutació del consentiment
universal, i per tant a la negació de les idees innates.
Podem comparar aquest
text amb la el pensament de Descartes, ja que ell afirmava l’existència de les
idees innates donant com exemple la idea de Déu.
Aquests dos autors;
Descartes i Plató són molt similars a l’hora de comparar-los, tot i que també
presenten diferències tenen una visió molt semblant. Plató era un filòsof d’Atenes
que va estar molt influenciat per Sòcrates. Els seus aspectes ontològics
consistien en que les idees són la realitat, i aquestes només es podien captar
a través de la raó (món intel·ligible). Deia que no pot haver coneixement en
les coses sensibles, ja que estan en constant moviment. Per Plató el principi
ordenador era el Demiürg (artesà) ja que agafa les idees del món intel·ligible
i les aplica en la matèria, per tant, no podem dir que les coses sorgeixen del
no-res, sinó que el món ha estat dissenyat per les idees (tot ha de tenir una
causa).
En canvi Descartes,
és un filòsof francès, també racionalista i desconfiava dels sentits. Descartes
defensava que el principi creador era Déu i que aquest era una idea innata , i
per tant les veritats no poden provenir de l’experiència. Diu que per arribar
al coneixement es basa en el mètode cartesià, on aquest es divideix en quatre
passos: evidència, anàlisi, síntesi i comprovació. Utilitza aquest mètode per
descobrir la principal veritat i anar avançant fins unificar-ho tot.
Podem dir que tant
Plató com Descartes són dos filòsofs racionalistes, ja que per arribar a l’universal
desconfien dels sentits, dualistes, ja que els dos diuen que l’ésser està
format per dues substàncies (cos i ànima). Tot i que per a Descartes el cos és
una extensió i l’ànima el seu jo principal en el cervell. En canvi per Plató el
cos pertanys al món sensible, on el més important és l’ànima, ja que prové del
món intel·ligible.
En aquest text
Descartes fa una introducció al jo interior que habita en cada cos mitjançant
la seva teoria sobre el dualisme antropològic. Explica que Déu a creat dues
substàncies clares i distintes i que es poden mantenir separades. També explica
que aquest jo té la capacitat de pensar i com que pensa podem dir que existeix
i per tant nosaltres existim.
Comentari:
Aquest text forma
part del llibre de meditacions metafísiques de René Descartes. En aquest text
ens està explicant la seva teoria sobre el dualisme antropològic. Ens explica
que Déu a creat dues substàncies, és a dir dues coses que no necessiten res més
per existir, i aquestes són la substància pensant (el jo) i la substància extensa
(els cossos). L’anomena substàncies ja que es poden obtenir una idea clara i
distinta de cadascuna d’elles. Són dues substàncies independents i diferents
però no les podem conèixer tal com són, només podem conèixer els seus atributs. Podem comparar aquest dualisme de substàncies amb el dualisme platònic,
També respon a la
pregunta què som, dient que som quelcom que pensa, ja que tot i que sent
racionalista dubti de tot, no puc dubtar del fet que puc dubtar i si dubto vol
dir que penso i si penso és que sóc. Per tant d’aquí afirma l’existència del jo
(subjecte) i esdevé el centre de tot. Tot i aquesta resposta Descartes afirma
que no hi ha resposta a la pregunta que sóc exactament, dient que només sé que
penso, per tant, sóc una cosa que pensa ‘’res cogitans’’. Encara que les coses
que penso no siguin res el que és cert és que les penso.
Aquest text de
Descartes ens explica que no ens hem de deixar enganyar pels sentits, i que
dins del coneixement de les coses podem arribar a saber les seves qualitats
primàries d’una manera geomètrica, és a dir, amb les matemàtiques podem arribar
a saber el volum d’un cos determinat. Per últim explica que no podem arribar a conèixer
les coses corporals
Comentari:
Aquest text forma
part del llibre de meditacions metafísiques de René Descartes. En aquest text
Descartes ens mostra el seu punt de vista racionalista, ja que desconfia dels
sentits a l’hora de conèixer la realitat d’un cos. Diu que només podem arribar
a conèixer aquelles qualitats primàries com la temperatura, el volum...
basant-nos en la geometria. Com és un filòsof racionalista afirma que el
principi per conèixer les realitats són les matemàtiques.
També explica que les
qualitats secundàries són aquelles enganyoses, que es perceben amb els sentits
i que per tant no podem utilitzar-les a l’hora de voler observar la realitat.
Podem comparar la
teoria de Descartes amb la teoria de Plató, ja que tots dos volien arribar a l’universal
i a més desconfiaven dels sentits, eren racionalistes.
En aquest text
Descartes demostra l’existència de Déu a través de la idea que tots tenim sobre
ell. Diu que pel fet de pensar en aquesta idea estem afirmant l’existència d’un
ésser summament perfecte, i quest és Déu. Descartes afirma que la idea de l’existència
de Déu és com les matemàtiques (cert). Per últim esmenta una característica de
l’ésser de Parmènides dient que l’ésser no pot ser no-ésser, i que per tant Déu
no pot no existir.
Comentari:
Aquest text forma
part del llibre de meditacions metafísiques de René Descartes. En aquest
fragment Descartes vol fer una demostració sobre l’existència de Déu. Demostra
aquesta mitjançant la seva pròpia idea, és a dir, que tenim una idea innata; la
de Déu, i aquesta com és una idea (ésser) no pot no existir (no-ésser). Llavors
podem dir que tots aquells que estan parlant sobre la no existència de Déu,
estan afirmant l’existència d’un ésser summament perfecte, i aquest només pot
ser Déu. Podem comparar aquesta idea amb la de Sant Anselm de Canterbury, ja
que tots dos es basen en l’existència de la idea de Déu, però Descartes explica
que la conseqüència a aquesta idea trobem la seva existència. Per últim afirma que l’existència de Déu és
com las matemàtiques, és l’únic mètode fiable a l’hora de conèixer les
veritats, ja que Descartes és empírista.
En aquest text
Descartes ens explica que per poder arribar a la realitat hem de posar en dubte
tot allò que se’ns presenta. Explica que mai ens hem de deixar emportar pels
sentits ja que ens poden enganyar. En aquest fragment fa una relació entre
la vida real i els somnis, ja que moltes
vegades pensem que allò que somiem ha succeït de veritat, i es per això que hem
de posar-ho tot en dubte.
Comentari:
Aquest text forma
part del llibre de meditacions metafísiques de René Descartes. En aquest
fragment Descartes explica la seva visió sobre la realitat des d’un punt de
vista racionalista, és a dir, negant la validesa dels sentits. Explica que no
ens podem fiar dels sentits ja que només
podem creure en aquells coneixements respecte dels quals el dubte és impossible.
En aquest text Descartes ens fa tenir dubtes sobre la realitat, ja que explica
la possibilitat de que la realitat només sigui un somni. Per arribar a aquest
dubte es basa en que quan estem dormint no podem percebre tot exactament i quan
ens despertem a vegades pensem que allò que hem somiat podria haver passat de
veritat. Així doncs Descartes afirma que hem de posar totes les realitats en
dubte encara que les coneixem. La seva
idea es basa en la pregunta següent: I si tot el que estem vivint és un somni?
Finalment podem
afirmar que Descartes es un filòsof molt racionalista i rebutja tot allò que prové
dels sentits.
El
més important filòsof francès de tots els temps, pare de la filosofia moderna,
i iniciador del racionalisme. Va néixer en La Haia, a la Turena, en el si d’una
família de la petita burgesia. Tercer fill de Joachim Descartes, conseller al
parlament de Bretanya i de Jeanne Brochard, que va morir de part a l’any
següent. Després de casar-se de nou el seu pare el 1600 amb Anne Morin, va
passar a ser cuidat per la seva àvia, que es va encarregar de la seva educació
fins l'any 1606, data en la qual va ingressar al col·legi dels jesuïtes de la
Flèche, fundat dos anys abans, i una «de les més cèlebres escoles d’Europa», i
les ensenyances de la qual, en particular la filosofia escolàstica apresa de
1612 a 1614, Descartes jutja, no massa positivament, en el seu Discurs del
mètode. Abandona aquesta escola i l’any 1616 es troba a Poitiers cursant
estudis de dret. El 1618, volent llegir el «llibre del món», s’enrola en
l’exèrcit de Maurice de Nassau, príncep d’Orange, i participa així en la guerra
dels Trenta Anys. Aquest mateix any coneix a Isaac Beeckman, un investigador
holandès, moment a partir del qual Descartes s’interessa per la investigació
científica, que uneix la matemàtica i la física.
Per
la correspondència de Beeckman se sap que Descartes per aquesta època buscava
ja, com havia fet Ramon Llull, un «art general per resoldre totes les
dificultats». Trencada l’amistat amb Beeckman, Descartes abandona Holanda i
s’enrola a l’exèrcit catòlic de Maximilià de Baviera. El novembre de 1619, a
Ulm, segons el seu propi relat, descobreix «els fonaments d’una ciència
meravellosa», després d’interpretar el sentit de tres somnis que va tenir la
nit del 11 de novembre, data que es considera el punt d’arrencada del seu nou
mètode. Segueix de 1620 a 1629 un període de 9 anys de viatges, dels quals cal
destacar que, en 1622, adquireix un patrimoni familiar que li permet autonomia
econòmica i que, malgrat dur a terme un viatge a Itàlia, no arriba a conèixer
Galileu.
Cap
a 1625-1627 es troba a París, on serà conegut entre els mitjans literaris,
científics i filosòfics, com «excel·lent matemàtic» i perfecte home de món.
Entre els seus amics, es compten sobretot Mersenne i el cardenal de Bérulle. En
aquest ambient participa en la discussió entre el valor i sentit de la
filosofia tradicional escolàstica i els mètodes innovadors de la «nova ciència»
que, en aquell temps, es trobava barrejada amb les anomenades «ciències
curioses» (màgia, alquímia, astrologia, que actualment en diríem ciències
ocultes o pseudociències). Per aquesta època Descartes comença a redactar les
Regles per a la direcció de l’esperit (1628) encara que van ser publicades
pòstumament. En elles consta ja la coneguda afirmació cartesiana que, almenys
una vegada a la vida, convé posar tot en discussió, i el rebuig frontal i total
de la filosofia escolàstica i, amb ella, de l’aristotelisme. Enfront de les
confusions i ambigüitats de la barreja de la nova ciència amb les ciències
curioses, pròpia del Renaixement, Descartes presenta els punts essencials del
seu mètode deductiu de raonar, essencialment matemàtic, proposant com ciència
ideal aquella que primer justifica el mètode que es fonamenta, el punts
essencials de la qual són: La intuïció i la deducció.
Francis
Bacon (Londres 1561-1626) és el filòsof de la ciència original, el primer que
va descriure no només les ambicions intel·lectuals característiques de la
ciència moderna, sinó també les organitzacions on aquesta es desenvolupa. Home
brillant, socialment ambiciós i arrogant, en la seva perllongada carrera
pública Bacon va ostentar alts càrrecs en l'administració i va escriure
extensament sobre els beneficis públics del que ara es qualificaria com a
ciència aplicada.
Home
polític sinuós, però extraordinari lògic, l'autor del Novum organum no només es
va revoltar contra la dictadura d'Aristòtil i de Sant Tomás, sinó que,
contravenint el mètode tradicional, va proposar que cal partir dels fets per
establir principis generals, en lloc de passar dels principis als fets. Amb una
sobirana claredat, denuncia les quatre fonts d'errors que poden desviar al
científic, i, mitjançant les seves taules d'absència, de presència i de graus,
indica la forma de classificar els fenòmens que es presenten a l'observador.
Aquest mètode ho va emprar més tard Stuart Mill, encara que ja des del segle
XVII va ser adoptat més o menys conscientment per tots els investigadors.
Penso
que no puc posar números a tots els dubtes que tinc sobre la meva vida, però
generalment hi han una sèrie de dubtes que per a mi són els més importants. Un
exemple podria ser l’existència de Déu, ja que des de molt petita sempre m’han
donat aquesta idea però mai he pogut demostrar la existència o no existència
d’aquest, per tant en aquest tema em trobo en un dubte constant. Altres dubtes
rellevants a la meva vida són les coses futures que em passaran, ja que molts
cops hem pregunto que podria passar si hagués fet una cosa o una altre però mai
puc obtenir una resposta clara i certa sobre aquesta. Penso que els dubtes són
capaços de donar vida, ja que una vida sense dubtes no té cap misteri. De que
serveix tenir una vida sense dubtes si aquests són el principi de la curiositat,
i la curiositat allò que ens mou als éssers humans a fer coses interessants.
Dins
d’aquest període podem trobar 4 filòsofs importants que són els següents:
-Sant
Agustí: Aureli Agustí (Aurelius
Augustinus), més conegut com Agustí d'Hipona o Sant Agustí (Tagaste, 13 de
novembre del 354 - Hipona, 28 d'agost del 430) és una de les figures més
importants en el desenvolupament del cristianisme, considerat de fet com un
dels pares de l'Església. La seva influència posterior és enorme, i ultrapassa
l'àmbit de la teologia. Se'l considera un dels pensadors fonamentals de la
història occidental. El seu pensament es basava únicament en Déu i l’ànima.
Tenia una concepció platònica sobre l’ànima i sobre la seva relació amb el cos,
però no acceptava la reminiscència perquè això comportava la preexistència de
l’ànima, però dona per cert que són veritats innates, dipositades en la nostra
memòria. Explica que el temps és cíclic ja que Déu a creat en món en un
determinat temps. També explica que el mal ve donat per dos tipus; el mal físic
( mal = no-ésser, per tant no existeix) i el mal moral (mal creat per les
accions dels homes)
-Sant
Anselm de Canterbury: Anselm
de Canterbury (1033 o 1034 - 21 d'abril, 1109), també conegut com Sant Anselm,
Anselm d'Aosta o Anselm de Bec, fou un filòsof i teòleg italià que s'ocupà de
l'Arquebisbat de Canterbury entre 1093 i 1109. Està considerat el fundador de
l'escolàstica. És famós per ser l'inventor de l'argument ontològic a favor de
l'existència de Déu. Demostra l’existència de Déu a través de la idea general
que tots tenim sobre ell ja que fins i tot qui diu que Déu no existeix està
afirmant l’existència d’un ésser superior sobre el qual res no pot ser pensat.
Per tant com que idea és igual a ésser Déu no pot ser no-ésser.
-Sant
Tomàs d’Aquino: Considerat el
filòsof i el teòleg més important de la filosofia escolàstica. Va néixer al
castell de Roccasecca, Frosinone, fill de Landolfo, comte d’Aquino. Es va educar
al monestir de Muntanya Cassino i després a l’universitat de Nàpols
(1239-1244), on als catorze anys emprèn l’estudi de les «arts». El 1244
ingressa en l’ordre dels dominics. El gran mèrit que s’atribueix a Tomàs
d’Aquino és el d’haver aconseguit la millor síntesi medieval entre raó i fe o
entre filosofia i teologia. Les seves obres són eminentment teològiques, però,
a diferència d’altres escolàstics, concedeix, en principi, a la raó la seva
pròpia autonomia en totes aquelles coses que no es deguin a la revelació. Per
expressar aquesta autonomia i naturalitat de la raó recorre a la filosofia
aristotèlica com a instrument adequat i, així, per combatre el averroisme
llatí, utilitza les seves pròpies armes: els textos mateixos d'Aristòtil. En la
tasca d’harmonització de l’aristotelisme amb el cristianisme, algunes de les
qüestions que Tomàs d’Aquino ha de tractar de diferent manera són: Déu primer
motor d’un món etern, l’ànima mera forma del cos, la preexistència de les
essències.
-Guillem
d’Ockham: Guillem d'Occam va
néixer l'any 1290 a Ockham (Surrey) i va morir l'any 1347 a Munic, fou un
filòsof i teòleg franciscà anglès. L'Església d'Anglaterra el venera com a
sant. La filosofia d’Occam s’inscriu en la crítica que els franciscans, per
obra principalment de Duns Escot, dirigien a la síntesi entre cristianisme i
aristotelisme, intentada per Tomàs d’Aquino. El punt de partida de la nova
proposta filosòfica d’Occam és un empirisme epistemològic (notitia
experimentalis) que el porta a exercir una crítica radical a tot element
innecessari de l’edifici filosòfic. Admetent que és possible conèixer
intuïtivament allò individual, sense cap recurs a l’abstracció i a entitats
ocultes, formes o conceptes -entitats totes, a les que aplica el criteri
d’economia del pensament, conegut com navalla d’Occam -, construeix la seva
pròpia teoria del coneixement (explicada sobretot en el seu important pròleg al
Llibre I de les Sentències): la base de tot coneixement és el coneixement
intuïtiu (veure classes de coneixement) del singular, al qual anomena notitia
intuïtiva intellectualis; el coneixement abstractiu que s’afegeix a tot
coneixement intuïtiu, notitia abstractiva, no suposa cap nova operació de
l’enteniment per a la formació del concepte: s’anomena abstractiu, perquè abstreu
-prescindeix- de l’existència del individu i, en ell, el terme es considera en
si mateix: és representació de l’objecte, en la mesura en que és signe, però no
és una abstracció de l’objecte.
Crec que aquesta pregunta es una pregunta que depèn
molt de la ideologia de cada persona, per tant no crec que pugui tenir una
única resposta. Per a la meva forma de pensar, penso que Déu no és que decideix
com van les coses, sinó que ell és qui ha creat la vida i nosaltres amb ella,
llavors els ésser humans som els que posem els nostres límits. Un altre factor
que crec que també influeix en el perquè de les coses dolentes és el destí, ja
que hi han coses que no les podem canviar, per tant no puc dir que Déu ha
decidit fer el mal, sinó que nosaltres som els que decidim com fer les coses,
no podem acusar a uns altres. Les desgràcies passen, algunes es poden evitar
modificant els nostres actes i altres passen perquè no ha altre explicació.
