VALORACIÓ PERSONAL

Durant aquests dos cursos em pogut descobrir molts pensaments plantejats des de diferents punts de vista, és a dir, em entrat en la ment de molts filòsofs i em pogut decidir quin era per nosaltres el més encertat. Penso que aquesta assignatura ens ha ajudat molt a pensar sobre aquelles coses que potser tot i trobar-les en la nostra vida diària, mai ens hauríem preguntat qüestions sobre elles, i això és un efecte positiu per a tots nosaltres.

També em tractat d’entendre tots aquells pensaments que potser inicialment no hi estàvem d’acord, i desprès em pogut veure les seves bases i em pensat el contrari. Per aquest motiu penso que és una assignatura que ens ajuda a veure que no només hi ha una concepció de la vida i que em de respectar les opinions que no estan a favor nostre.

Ha estat una assignatura molt dinàmica, ja que no només em fet les típiques activitats, sinó que em pogut utilitzar un bloc per opinar sobre tots els pensaments dels filòsofs, i em utilitzat el twitter com una eina de filosofia.

Finalment m’agradaria dir que tot i que al principi la filosofia no m’agradava molt, ara puc dir que sí que m’agrada i que fins i tot he pogut gaudir a l’hora de fer alguns exàmens encara que la nota no fos excel·lent. Gràcies a aquests dos anys he après a valorar la filosofia i a entendre-la amb totes les visions diferents.

COMENTARI TEXT JOHN STUART MILL

IDEES PRINCIPALS:

Aquest text de John Stuart Mill explica que les persones que viuen en una societat han de mirar pel bé comú i no pas pel bé individual, ja que segons Mill, les persones han de realitzar les seves accions mirant que no perjudiquin a la societat.  Per tant es tracta de mantenir una ofensiva contra l’absolutisme, amb la consegüent defensa del pluralisme social corresponent al valor de la llibertat de l’individu.

TÍTOL PROPOSAT:

Què comporta la vida en societat?

COMENTARI:

Aquest text de John Stuart Mill explica que les persones lluiten per un bé comú, és a dir, un benefici per a tota la societat. Diu que per poder dur una societat ideal s’ha d’emprar l’ utilitarisme, ja que s’aconsegueix la màxima felicitat per al major nombre de persones, donant així un govern col·lectiu i no pas individualista.

Mill explica que per molt que una persona no vulgui estar en societat no ho pot fer, ja que estem lligats a ella, perquè qualsevol acció que féssim perjudicaria a la societat. Per tant cap persona pot ser una illa dins d’una societat. Perquè una cosa es ser extravagant i una altre prescindir de la societat. Si el comportament d’una persona vulnera els interessos d’altres, és la societat la que té jurisdicció sobre ella, Ara bé, ni un ni molts no estan autoritzats per dir a un altre humà que deixi de fer allò que més li convingui amb vista al seu propi benefici.

Per tant ens em de basar en un model de la majoria, i tothom ha de tenir el mateix dret als propis gustos, idees i opinions.

Podem comparar el pensament d’aquest autor amb Locke, ja que tots dos es basen en el mateix principi sobre l’origen de la societat i el govern, ja que diuen que aquests apareixen per poder protegir als éssers humans després d’haver passat per el seu estat de natura, és a dir, on cada persona era lliure d’escollir les seves pròpies lleis. També coincideixen amb la regla de la majoria ja que diuen que  tot allò escollit per una minoria no es just.

COMENTARI TEXT JOHN STUART MILL

IDEES PRINCIPALS:

Aquest text de John Stuart Mill explica que per arribar a la felicitat hi trobem  diferents plaers, i hem de saber-los diferenciar, ja que poden haver plaers intel·lectuals i els plaers animals. Diu que per poder diferenciar-los em de basar-nos en  el raonament ja que ens donarà una distinció entre ells. També fa una contraposició al pensament d’Epicur ja que aquest defensa més el plaers intel·lectuals que els carnals.

TÍTOL PROPOSAT:

Distinció de plaers

COMENTARI:

Aquest text de John Stuart parla de l’ utilitarisme, és a dir, a com podem obtenir la felicitat mitjançant l’obtenció de plaers, ja que per Mill la presència de plaer significa arribar a la felicitat, per tant, tots ens movent buscant aquests plaers. L’autor fa una divisió de plaers per distingir-los, que són: els plaers intel·lectuals, propis dels éssers humans, i els plaers carnals, propis dels animals. Ell posa més importància als plaers intel·lectuals, ja que són els que ens diferencien dels animals. Diu que per poder arribar a una distinció entre ells ens cal l’ús del raonament. En canvi veiem una visió contraposada a aquest pensament ja que l’epicureisme tot i tenir les mateixes bases per arribar a la felicitat, dona més importància als plaers carnals, però Mill no hi està d’acord perquè diu que aquests no els tenen les persones que no tenen consciència, i per arribar al plaer ens cal l’ utilitat de la raó.

COMENTARI TEXT JOHN STUART MILL

IDEES PRINCIPALS:

Aquest text de John Stuart Mill ens explica en que consisteix l’utiltarisme. Diu que els nostres actes no els fem per guanyar un benefici propi sinó que ho fem per millorar la nostra convivència en la societat.  Diu que el plaer o el dolor s’extreuen de les conseqüències dels nostres actes, i que l’ésser humà es mou buscant aquesta felicitat, és a dir, buscant el plaer i evitant el dolor. Mill diu que consisteix en la felicitat comunitària.

TÍTOL PROPOSAT: 

La recerca del plaer

COMENTARI:

Aquest text de John Stuart Mill explica quines són les causes de les nostres accions, és a dir, el perquè fem una cosa o l’altre. Defineix felicitat com a plaer, i per tant, com tots volen assolir la felicitat comunitària van en busca d’aquelles accions que els hi produeixen plaer tot i mirant que als altres també. Segons Mill, els fins humans i les obligacions morals es poden reduir a factors psicològics, llavors situa aquesta moral dins dels elements observables.

Per poder fer una cosa hem de saber distingir entre allò que ens provoca dolor i allò que ens dona plaer, per tant, s’han d’establir unes bases de moralitat en les nostres accions per poder arribar a la màxima felicitat.

Podem comparar el pensament d’aquest filòsof amb el de Bentham, ja que ell donava suport a l’ utilitarisme individual, és a dir que les persones es mouen per allò que dona plaer (quantitativament i no qualitativament com deia Mill) per a ells mateixos, és a dir, no pensen en les conseqüències dels altres, ja que si una cosa es bona per a tu ho serà també per a tota la societat.

JOHN STUART MILL

selecciona tot el text

"Si pot haver-hi algun possible dubte sobre que una persona noble pugui ser més feliç a causa de la seva noblesa, la qual cosa sí no pot dubtar-se és que fa més felices als altres i que el món en general guanya immensament amb això. L'utilitarisme, per tant, només podria aconseguir els seus objectius mitjançant el cultiu general de la noblesa de les persones"

John Stuart Mill

Va néixer el 20 de maig de 1806 a Londres.

Va rebre del seu pare, James Mill, una extraordinària formació. Va estudiar grec als 3 anys, als 17 anys, va acabar cursos d'estudis avançats literatura i filosofia grega, química, botànica, psicologia i dret. A l'edat de 21 anys, va caure víctima d'una crisi emocional, que ell mateix va caracteritzar després com el resultat d'una pèrdua de l'entusiasme per les metes que es va marcar. Després de diversos anys de descans, va aconseguir reiniciar la seva carrera.

Als 25 anys, va conèixer a Harriet Taylor, amb qui es va casar. L'any 1822 treballa com a empleat amb el seu pare en l'oficina d'inspecció de la Companyia de les Índies. Va ser nomenat cap de l'oficina d'inspecció, ja que va ocupar fins a la dissolució de la companyia en 1858, quan es va retirar.

Va residir en Saint Véran, França, fins a 1865, quan va entrar al Parlament com a diputat per Westminster.

Autor d'obres com a Utilitarisme (1836), on sosté que el coneixement es basa en l'experiència humana. Va assenyalar que la llibertat aquesta amenaçada per la desigualtat social i per la tirania política, segons va exposar en el qual potser sigui el més famós dels seus assajos, Sobre la Llibertat (1859). Va lluitar per millorar les condicions dels treballadors. Al Parlament, va ser considerat un radical en defensar mesures com la propietat pública dels recursos naturals, la igualtat de les dones, l'educació obligatòria i el control de natalitat. La seva defensa del sufragi femení en els debats sobre el Programa de Reformes de 1867 va portar a la formació del moviment sufragista. Entre els seus nombrosos escrits destaquen Principis d'economia política (1848), Sobre l'esclavitud de les dones (1869), Autobiografia (1873) i Tres assajos sobre religió (1874).

En 1868 va tornar a França. John Stuart Mill va morir el 8 de maig de 1873 a Avinyó.

JEREMY BENTHAM

COMENTARI: PENSAMENTS SENSE CONTINGUTS SÓN BUITS, INTUÏCIONS SENSE CONCEPTES SÓN CEGUES

Aquesta frase explica que els pensaments que rebem a la nostra ment sense la seva visualització no contenen res, són buits, ja que les idees amb contingut són aquelles que provenen de l’experiència. Kant diu que el coneixement a priori, és a dir, sense les idees (el pensament) tan sols apareix amb l’experiència sinó és buit. En canvi les impressions sense conceptes no són res, ja que les sensacions són importants però per si soles no tenen sentit, necessiten una estructura.

IMMANUEL KANT

Immanuel Kant (22 d'abril de 1724 - 12 de febrer de 1804) fou un destacat filòsof prussià. Fill d'un modest guarnicioner, Immanuel Kant va ser educat en el pietisme. El 1740 va ingressar a la Universitat de Königsberg com a estudiant de Teologia, on va ser alumne de Martin Knutzen, qui el va introduir en la filosofia racionalista de Leibniz i Wolff i li va imbuir així mateix l'interès per la ciència natural, en particular per la mecànica d'Newton. La seva existència va transcórrer únicament i pràctica a la seva ciutat natal, de la que Kant no va arribar a allunyar-se més d'un centenar de quilòmetres quan va residir per uns mesos en Arnsdorf com a preceptor, activitat a la que va dedicar per guanyar-se el suport després de la mort del seu pare (1746).

Després de doctorar-se a la Universitat de Königsberg als trenta-un anys, Kant va exercir en dit centre la docència i el 1770, després de fracassar dues vegades en l'intent d'obtenir una càtedra i d'haver rebutjat oferiments d'altres universitats, finalment va ser nomenat professor ordinari de lògica i metafísica. Atret per la teologia i, després, per la matemàtica i per la física de Newton, es graduà i ensenyà a la universitat.

En la seva primera època es dedicà als problemes de les ciències, en relació amb els sistemes de Leibniz i de Wolff; féu diversos cursos de geografia i elaborà una teoria sobre l'origen del sistema solar, recollida posteriorment per Laplace i coneguda per teoria de Kant-Laplace. La dissertació De mundi sensibilis atque intelligibilis forma et principiis (1770) inicià el seu període crític, en què, apartant-se de la filosofia leibnizianowolffiana i incorporant elements de l'empirisme de David Hume, anà elaborant el seu sistema, que exposà en les seves obres principals, entre les que es poden destacar Kritik der reinen Vernunft ('Crítica de la raó pura', 1781; edició corregida, 1787), Kritik der praktischen Vernunft ('Crítica de la raó pràctica', 1788), Kritik der Urteilskraft ('Crítica del judici', 1790), i l'important Opus postumum (escrit entre el 1796 i el 1803, que no fou publicat, però, íntegrament fins el 1938). Màxim exponent de la Il·lustració i pensador extraordinàriament influent als segles XIX i XX, Kant féu balanç del saber del seu temps i es preguntà per què la filosofia, entesa com a metafísica, no havia encara emprès el "camí segur d'una veritable ciència", a diferència de la fisicomatemàtica newtoniana. La resposta a aquesta qüestió constitueix el contingut de la Crítica de la raó pura.

La vida que va portar ha passat a la història com a paradigma d'existència metòdica i rutinària. És conegut el seu costum de fer un passeig vespertí, diàriament a la mateixa hora i amb idèntic recorregut, fins al punt que va arribar a convertir-se en una espècie de senyal horari per als seus conciutadans; es compta que l'única excepció es va produir el dia en què la lectura de l'Émile, de Rousseau, el va absorbir tant com per a fer-li oblidar el seu passeig, fet que va suscitar l'alarma dels seus coneguts.

COMENTARI TEXT 5 DAVID HUME

IDEES PRINCIPALS:

Aquest text de David Hume explica la seva oposició contra el principi de causalitat, ja que diu que no hi ha connexió necessària entre la causa i l’efecte. Diu que no hi ha res que impedeixi pensar que hi ha una altra cosa que no sigui aquest efecte i que per tant no existeix relació entre causa i efecte sinó fet A i fet B.

TÍTOL PROPOSAT:

La tradició enganya

COMENTARI:

Aquest text forma part de la Investigació sobre l’enteniment humà de David Hume. Explica que no a tota causa li segueix un efecte ja que no hi ha cap connexió necessària entre aquestes. Diu que el principi de causa i efecte és llavors l’aparició d’un fet A i d’un fet B ja que per exemple si tiro un bolígraf, segons el principi de causalitat, aquest caurà però pot ser que aquest caigui sinó que al sostre hi hagi un adhesiu i quedi enganxat.

Hume diu que per mitjà de l’experiència podem veure que a A li succeeixi B però pot ser que això no succeeixi encara que és el més probable. El costum o l’hàbit fa creure que el futur serà igual que el passat però el costum no és un acte racional i tampoc implica certesa

Podem comparar aquesta crítica de causa i efecte amb el principi d’Aristòtil, ja que diu que a tota causa li seguia un efecte.

COMENTARI TEXT 10 DAVID HUME

IDEES PRINCIPALS:

Aquest text de David Hume explica que no és possible que la substància s’identifiqui amb el jo, ja que la substància esta en constant moviment, i per tant al passar un temps deixariem de ser nosaltres mateixos.  Per tant  explica que no hi ha unió entre el jo i la substància. També diu que no existeix la substància i la idea del jo ja que no les podem percibir. No em puc captar a mi mateix sinó tan sols puc captar les meves percepcions.

TÍTOL PROPOSAT:

Existeix el jo com a substància?

COMENTARI:

Aquest text forma part del Tractat de la naturalesa humana. Explica que no hia unió entre el jo i la substància, ja que nosaltres anem canviant. Explica que per a que la idea de substància fos vàlida hauria de provenir d’una impressió però aquesta no prové, perque no la he percebut, per tant Hume afirma que no existeix (Jo no puc captar la substància). Hume no només rebutja la idea de substància sinó que també la del jo (substància pensant), ja que el jo no és més que un conjunt de percepcions que la imaginació uneix. Tampoc hi ha cap impressió única i invariable que ens porti a la idea del jo.

Explica que no em puc captar a mi mateix sinó que tan sols puc captar les meves percepcions.

Podem comparar aquesta concepció de substància de Hume amb la d’Aristòtil que diu que la substància és allò capaç d’existir per si mateix de tal manera que no necessita res més per existir. Aristòtil diu que el món sensible esta format per substàncies i que aquestes estan sotmeses a canvis però les seves essències es mantenen estables.

DAVID HUME

Aquí deixo un vídeo que he trobat al youtube:

GEORGE BERKELEY

(Dysert, Irlanda, 1685-Cloyne, aneu., 1753) Filòsof irlandès. Profundament religiós, va dedicar la seva obra a fundar la fe en el discurs racional, a contra corrent de l'esperit lliurepensador de la seva època, que, amb l'auge de l'empirisme, havia quedat marcada per un cert escepticisme. Després d'estudiar a Dublín i ordenar-se sacerdot, en 1710 va escriure la seva obra fonamental titulada Els principis del coneixement humà, i en 1734 va ser nomenat bisbe anglicà de Cloyne (al sud d'Irlanda).

Berkeley va adoptar des del principi un inmaterialisme que ho va enfrontar a Hobbes i a Locke: segons ell, afirmar que les coses existeixen independentment de la nostra percepció implica una contradicció, sobretot des d'un empirisme conseqüent. En efecte, si no hem d'acceptar gens sobre el que no existeixi una certesa absoluta, i lloc que de les coses «només coneixem la seva relació amb els nostres sentits», no el que són en si mateixes, únicament podem acceptar com a certes les representacions mentals.

Berkeley va inaugurar amb això el principi de l'idealisme, segons el qual «l'ésser» de les coses és la seva «ser percebudes», de tal manera que la substància no és ja la matèria, sinó únicament la substància espiritual, de l'existència de la qual els nostres pensaments són la prova irrefutable, d'acord amb el seu contemporani Descartis. No obstant això, si els objectes no existeixen com a fonament de les nostres representacions mentals, havia d'haver-hi alguna cosa existent que, romanent fora de la nostra ment, suscités les nostres percepcions, un principi que Berkeley va trobar en Déu.

Com a producte de la seva radicalització de l'empirisme, Berkeley va haver de redefinir el concepte de causa. Així, va considerar que les causes físiques no eren veritables causes, sinó únicament signes que la ciència havia d'interpretar per assegurar la supervivència. La filosofia de Berkeley va tenir escassa acceptació entre els seus contemporanis, malgrat els seus esforços per fer-la més popular i accessible en Els tres diàlegs entre Hylas i Philonus (1713)

IDEES PRINCIPALS:

Aquest text de John Locke explica que quan un govern és il·legítim, és a dir, quan impliquen unes lleis sobre la societat que no representen les seves voluntats sinó només d’aquell qui té el poder, la societat no està obligada a acatar-les ja que el governador ha estat mogut per ambició o per  corrupció. Quan succeeix això el poble és lliure per renovar, començar des de cero un nou poder legislatiu, a causa de la llibertat que li provoca el governador corrupte o ambiciós. Per tant quan els legisladors intenten destruir la propietat del poble o reduir els homes a la esclavitud, aquests són lliures d’iniciar un nou poder legislatiu tornant abans a l’estat de natura.

DEFINICIONS:

A)     PODER LEGISLATIU: És un poder polític que permet fer lleis per regular la propietat entre els súbdits, per tal de protegir el poble.

B)       ESTAT DE GUERRA: És una pertorbació de l’estat natural regulat per lleis i motiva el trànsit a un ordre més segur.

EXPLICACIÓ FRASE:

Aquesta frase explica que el poble no estarà obligat a complir les lleis regides per algú que legisla arbitràriament, ja que només compliran aquelles que representin la voluntat de la societat. Quan aquest governador es torna il·legítim el poble té la llibertat de construir un nou model legislatiu per tal de no cometre els mateixos errors i escollir un poder que afavoreixi a la societat, ja que tenen un cert poder de decidir quan els hi imposen unes lleis inacceptables. Aquesta teoria de Locke s’anomena la dissolució de govern, explica que a partir d’aquí el poble recupera el poder i la llibertat. El poble només podrà tenir reaccions revolucionàries si el governador a abusat d’ells o a comet corrupcions. El poble s’allibera de tot compromís i queda exhibit d’obediència, amb la llibertat de construir un nou ordre social i polític

COMPARACIÓ:

La legitimitat de Locke explica que aquesta no s’extreu per tradició, sinó per el consens dels membres de la comunitat que es sotmeten a aquest poder. Al ser home lliure per naturalesa no pot suposar que es sotmeti a cap poder si no és amb el seu propi consentiment o consens del que legitima el poder del governador.

Hobbes diu que la legitimitat de la societat política és el consentiment. Els homes per sortir de l’estat de guerra, trobar legitimitat, pau... es sotmeten a la voluntat de l’altre home o d’una assemblea. És aquest consentiment el que legitima el poder del governador.

Amb aquests dos filòsofs podem veure com Locke diu que l’home és lliure per naturalesa i pot decidir a sotmetre’s al govern d’un cert poder, i el poder serà legítim si aquells que estan sotmesos al govern hi estan d’acord, en canvi Hobbes diu que la legitimitat es crea mitjançant el consentiment de tota la societat.

OPINIÓ PERSONAL:

Estic d’acord amb el pensament d’aquest filòsof, ja que no ens podem queixar per totes aquelles coses que no hi estem d’acord, bàsicament perquè sinó seria un caos, per tant, penso és necessari la implantació d’unes limitacions de les queixes de la societat. També és cert que la gent té dret a donar les seves opinions, i que tenen dret a expressar-la i a no esta d’acord, peró si és un pacte extret per majoria no hi pot fer res, ja que sinó seria una injustícia encara més gran. Per tant penso que si hi ha alguna cosa que estigui en contra de la majoria de la societat aquesta ha de donar resposta a aquesta injustícia i proposar un canvi.

COMENTARI TEXT 97 I 98 John Locke

IDEES PRINCIPALS:

Aquest text de John Locke explica que quan un home entra en societat ha de complir aquelles lleis estretes per majoria, ja que a diferència de l’estat de natura l’home ha de complir unes lleis establertes per societat tot i preservant les propietats personals, és a dir, les seves idees, llibertats... Aquestes lleis sempre han de provenir d’una majoria, ja que és la societat qui las ha de complir, encara que no sempre es pot assolir aquesta majoria ja que hi ha diversos factors que provoquen la diversitat d’opinions.

TÍTOL PROPOSAT:

L’entrada a la societat

COMENTARI:

Aquest text forma part del capítol vuit de Segon tractat sobre el govern civil.  Explica que una vegada passat l’estat de natura, s’entra en un govern implantat per societat.  Perquè aquesta funcioni correctament cal que els ciutadans donin les seves opinions i establir unes lleis provinents d’una majoria per així complir-les i poder conviure correctament. Diu que és molt difícil que sempre es pugui assolir aquest acord per majoria, ja que hi ha una gran diversitat d’opinions, és a dir, que el resultat final del pacte no és un poder absolut, com el que es deriva de la concepció hobbesiana, sinó un poder polític que en definitiva resideix en el poble que, voluntàriament i per mutu acord dels individus, posa l’exercici de la seva llibertat en mans de la majoria. La comunitat s’organitza en un sol cos polític i és un poder que cada individu atorga a la societat i que no tornarà mai més als individus.

Quan alguna persona esta en contra d’alguna llei provinent d’aquest pacte estan obligades a complir-les, ja que no és com l’estat de natura (on podies escollir les teves pròpies lleis). Per tant Locke diu que si el govern no és il·legítim , la societat ha de respectar les lleis.

COMENTARI TEXT 8 JOHN LOCKE

IDEES PRINCIPALS:

Aquest text de John Locke explica l'origen del poder polític mitjançant una etapa que ell anomena estat de natura. En aquest estat l'home es lliure, pero arriba un moment que la societat necessita protegir-se mutuament i es crea l'Estat. Durant aquesta etapa no és possible imposar un càstic arbitrari, però sí si algú no ha respectat les pròpies llibertats dels altres, ja que durant aquesta etapa els homes s'han de repectar mutuament.

TÍTOL PROPOSAT:

Què hi havia abans del govern?

COMENTARI:

Aquest text de John Locke forma part del segon capítol del Segon tractat sobre el govern civil. Com explica en el seu pensament polític diu que els homes abans d'entrar en societat es trobaven en un estat de natura on tothom havia de respectar les llibertats individuals dels altres, ja que cadascú s'imposava els seus propis deures. En aquest fragment explica que a ningú pot ser castigat arbitràriament, ja que és lliure de fer el que ell vol, però que si aquest fa alguna acció que perjudica les llibertats i justícies dels altres pot arribar a tenir una repressió.

Locke afirma aquesta llei de respectar les llibertats dels altres perquè és un estat que es troba abans de la implantació d'un govern, i per tant la societat ha de ser ideal per juntar-se. Per tant cadascú ha de saber portar bé la seva llibertat en aquest estat però no pot considerar-la absoluta.

Podem comparar el pensament polític de Locke amb el de Hobbes. Hobbes com Locke deia que existia un estat de natura on els humans encara no havien entrat en societat, però a diferència de Locke deia que durant aquest estat només hi havien guerres entre ells i que és per això que entra l'actuació de l'Estat (''L'home és un llop per a l'home). En canvi Locke deia que durant aquesta etapa no hi havien guerres, sinó passions i venjances, però sobre tot un respecte. Per a Locke la necessitat d'un governant comú és el fet d'una protecció per a tothom

COMENTARI TEXT 5 JOHN LOCKE

Títol proposat:

Negació de les idees innates

Idees principals:

En aquest text John Locke explica la seva demostració de la no existència de les idees innates, és a dir, a aquelles idees que ja neixes amb elles. Per donar validesa a la seva teoria explica que tenir idea és tenir consciència i la consciència no la pot tenir tothom ja que ni els nens ni els idiotes la disposen. Llavors explica que és impossible que un recent nascut pugui tenir consciència d’alguna idea, ja que no pot pensar, i llavors nega l’existència d’aquestes.

Comentari:

Aquest text de John Locke forma part del seu llibre de l’Assaig, concretament a la primera part: ‘’de les nocions innates’’. Dedica aquest primer llibre a refutar la doctrina de les idees innates. Explica que aquells que diuen que existeixen les idees innates estan afirmant un acord universal, però diu que això no significa que aquests acords siguin innats, ja que s’han demostrat que es poden obtenir d’una altre manera. També nega l’existència de les idees innates dient que tenir una idea implica tenir consciència, llavors és contradictori tenir idees de les quals no pots tenir consciència. Aplica aquest idea de no consciència als nens i als idiotes, Amb aquesta teoria pot arribar a la refutació del consentiment universal, i per tant a la negació de les idees innates.

Podem comparar aquest text amb la el pensament de Descartes, ja que ell afirmava l’existència de les idees innates donant com exemple la idea de Déu.

John Locke

COMPARACIÓ I CONTRAST: PLATÓ I DESCARTES

Aquests dos autors; Descartes i Plató són molt similars a l’hora de comparar-los, tot i que també presenten diferències tenen una visió molt semblant. Plató era un filòsof d’Atenes que va estar molt influenciat per Sòcrates. Els seus aspectes ontològics consistien en que les idees són la realitat, i aquestes només es podien captar a través de la raó (món intel·ligible). Deia que no pot haver coneixement en les coses sensibles, ja que estan en constant moviment. Per Plató el principi ordenador era el Demiürg (artesà) ja que agafa les idees del món intel·ligible i les aplica en la matèria, per tant, no podem dir que les coses sorgeixen del no-res, sinó que el món ha estat dissenyat per les idees (tot ha de tenir una causa).

En canvi Descartes, és un filòsof francès, també racionalista i desconfiava dels sentits. Descartes defensava que el principi creador era Déu i que aquest era una idea innata , i per tant les veritats no poden provenir de l’experiència. Diu que per arribar al coneixement es basa en el mètode cartesià, on aquest es divideix en quatre passos: evidència, anàlisi, síntesi i comprovació. Utilitza aquest mètode per descobrir la principal veritat i anar avançant fins unificar-ho tot.

Podem dir que tant Plató com Descartes són dos filòsofs racionalistes, ja que per arribar a l’universal desconfien dels sentits, dualistes, ja que els dos diuen que l’ésser està format per dues substàncies (cos i ànima). Tot i que per a Descartes el cos és una extensió i l’ànima el seu jo principal en el cervell. En canvi per Plató el cos pertanys al món sensible, on el més important és l’ànima, ja que prové del món intel·ligible.

COMENTARI DE TEXT 8: Relació entre ment i cos: Meditacions metafísiques, 6 a.

Títol proposat:

Penso, després existeixo

Idees principals:

En aquest text Descartes fa una introducció al jo interior que habita en cada cos mitjançant la seva teoria sobre el dualisme antropològic. Explica que Déu a creat dues substàncies clares i distintes i que es poden mantenir separades. També explica que aquest jo té la capacitat de pensar i com que pensa podem dir que existeix i per tant nosaltres existim.

Comentari:

Aquest text forma part del llibre de meditacions metafísiques de René Descartes. En aquest text ens està explicant la seva teoria sobre el dualisme antropològic. Ens explica que Déu a creat dues substàncies, és a dir dues coses que no necessiten res més per existir, i aquestes són la substància pensant (el jo) i la substància extensa (els cossos). L’anomena substàncies ja que es poden obtenir una idea clara i distinta de cadascuna d’elles. Són dues substàncies independents i diferents però no les podem conèixer tal com són, només podem conèixer els seus atributs. Podem comparar aquest dualisme de substàncies amb el dualisme platònic, 

També respon a la pregunta què som, dient que som quelcom que pensa, ja que tot i que sent racionalista dubti de tot, no puc dubtar del fet que puc dubtar i si dubto vol dir que penso i si penso és que sóc. Per tant d’aquí afirma l’existència del jo (subjecte) i esdevé el centre de tot. Tot i aquesta resposta Descartes afirma que no hi ha resposta a la pregunta que sóc exactament, dient que només sé que penso, per tant, sóc una cosa que pensa ‘’res cogitans’’. Encara que les coses que penso no siguin res el que és cert és que les penso.

COMENTARI TEXT 12 DESCARTES: Demostració de l'existència dels cossos: Meditacions metafísiques, 6a.

Títol proposat:

Què podem conèixer dels cossos?

Idees principals:

Aquest text de Descartes ens explica que no ens hem de deixar enganyar pels sentits, i que dins del coneixement de les coses podem arribar a saber les seves qualitats primàries d’una manera geomètrica, és a dir, amb les matemàtiques podem arribar a saber el volum d’un cos determinat. Per últim explica que no podem arribar a conèixer les coses corporals

Comentari:

Aquest text forma part del llibre de meditacions metafísiques de René Descartes. En aquest text Descartes ens mostra el seu punt de vista racionalista, ja que desconfia dels sentits a l’hora de conèixer la realitat d’un cos. Diu que només podem arribar a conèixer aquelles qualitats primàries com la temperatura, el volum... basant-nos en la geometria. Com és un filòsof racionalista afirma que el principi per conèixer les realitats són les matemàtiques.

També explica que les qualitats secundàries són aquelles enganyoses, que es perceben amb els sentits i que per tant no podem utilitzar-les a l’hora de voler observar la realitat.

Podem comparar la teoria de Descartes amb la teoria de Plató, ja que tots dos volien arribar a l’universal i a més desconfiaven dels sentits, eren racionalistes.