martes, 29 de octubre de 2013
ANAXAGORES
Filòsof i naturalista grec presocràtic. Va néixer en
Clazómenas, prop d’Esmirna, cap al 500 a.C., encara que va passar trenta anys a
Atenes, i és probable que es degui a ell la introducció de la filosofia en
aquesta ciutat, destinada a convertir-se posteriorment en gran centre cultural
i filosòfic. La seva obra física, Sobre la natura (en grec, B,D NbF,TH), apareguda al voltant de l’any 467
a.C., i de la qual es conserven diversos fragments significatius, està escrita
en prosa, seguint la tradició iniciada pels milesis. De família rica,
Anaxàgores va renunciar a la seva herència, no interessant-se pels béns materials
per dedicar-se per complet a l’estudi de la natura.
Acceptava les tesis eleàtiques de Parmènides i de Zenó
d’Elea, i, com ells, pensava que la generació i la desaparició no són -en
sentit estricte- possibles en la physis, ni és possible el buit. És a dir, des
del punt de vista de la globalitat de la natura, no pot donar-se el naixement
(adveniment en ser) ni la mort (deixar de ser). En el conjunt de la physis
només es donen barreges (synkrisis) i disgregacions (diakrisis), però no és
possible la desaparició o la mort absoluta (el no ser), ni la generació
absoluta (l’arribar a ser), ja que el no ser és impossible. Així, tot sorgeix
com a fruit de les barreges, i tot acabament és una mera disgregació. «Els
grecs -diu Anaxàgores-, tenen una concepció errònia del néixer i del morir. Res
neix ni mor, sinó que hi ha barreja i separació de les coses que existeixen.
Així, hauria de anomenar-se, amb propietat, a la generació, barreja, i, a
l’extinció, separació». També Empèdocles havia assenyalat que, per poder explicar
la diversitat i el canvi de les coses en la natura, calia afirmar l’existència
de diversos principis o elements, que segons ell eren quatre: l’aire, l’aigua,
la terra i el foc. Però, tal com diu Aristòtil (veure cita), Anaxàgores no
podia acceptar que només quatre elements poguessin donar explicació de la
diversitat d’allò existent, i va mantenir que hi ha tants elements com
substàncies diferents existeixen. D’aquesta manera afirmava que hi ha un nombre
infinit d’elements, als que va anomenar llavors (spérmata) extremadament
petites, encara que infinitament divisibles (que Aristòtil va anomenar
homeomeries). Aquesta idea segons la qual la realitat visible està composta per
l'agregació de llavors no visibles per la seva extremada petitesa, l’expressa
Anaxàgores de la manera següent: «els fenòmens són una manifestació d'allò
invisible».
EMPÈDOCLES D’AGRIGENT
Filòsof,
místic, taumaturg i metge grec presocràtic. Va néixer a Agrigent, ciutat
en la qual va ser un destacat dirigent de la facció democràtica. Després de marxar
de la seva ciutat natal per motius polítics, Empèdocles es va establir al
Peloponesi i va recórrer totes les ciutats de l’Àsia Menor com orador i mag,
augmentant la seva fama de taumaturg.
Va escriure en vers (com Parmènides) i es conserven
fragments de dues obres seves, que aparentment semblen contradictòries, ja que
en una d’elles (Sobre la naturalesa) exposa una filosofia de tall naturalista,
mentre que en l’altra (Poema lústric, o Purificacions) l’orientació és més
aviat de tipus místic i semblant a l’orfisme. De fet, en Sobre la naturalesa,
intenta reconciliar les doctrines enfrontades dels eleates i les d’Heràclit.
Empèdocles va acceptar dels eleatas la tesi de la immutabilitat del ser i la
inexistència del no-ser.D’aquesta manera, res pot deixar de ser, ja que el
no-ser no és. No obstant això, va acceptar d’Heràclit la tesi de l’esdevenir,
del perpetu fluir i del canvi continu. Per reconciliar aquestes dues posicions,
va afirmar que totes les coses de l’univers estan constituïdes per quatre tipus
de principis: terra, aigua, aire i foc, que ell va denominar arrels de tot i va
identificar amb Zeus, Hera, Edoneo i Nestis. El naixement de les coses no és
res més que la unió i combinació d’aquests elements, mentre que la mort és la
seva separació. Però, en tot procés, les quatre arrels es queden inalterables.
Així, podia coincidir amb Parmènides i negar que existís un autèntic naixement
(adveniment al ser) i negar també la mort (entesa com deixar de ser): només
existeixen unions i separacions de les arrels eternes. El monisme parmenidi
dóna lloc, doncs, a un pluralisme.
COMENTARI TEXT 7: PARMÈNIDES
Idees principals:
En aquest text Parmènides explica que el principi de vida és l’ésser, i que aquest no neix ni mor. Diu que el no-ésser no és pensable, i que per tant allò que és és pensable. L’ésser és etern i immòbil. L’ésser no serà mai no-ésser, ni el no-ésser ésser.
títol proposat:
És i no és no-ésser
Comentari:
El que explica aquest text de Parmènides és que l’ésser ha existit durant l'eternitat, ja que no podem dir que neix del no res, perquè d’aquest no sorgeix res. Diu que el que no és no es pot pensar i per tant, no existeix, no és real. També explica que l’ésser no pot ser no-ésser, perquè aquest ésser és etern i mai canvia, per tant, és impossible que allò que es pot pensar passi a ser una cosa impensable. De la mateixa manera que el no-ésser no pot passar a ésser, perquè mai ha existit ni existirà. A diferència d’Heràclit, Parmènides no creu en el canvi, diu que tot es manté, res canvia. Explica això dient que la vida és equilibri, podem trobar aquest exemple en la justícia, ja que les coses dolentes es paguen. En conclusió hi ha una obligació en l’ésser de ser, cap ésser pot ser no-ésser.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)