COMENTARI TEXT 11 PLATÓ

Idees principals:

En aquest text, explica que els veritables filòsofs, són aquells que poden contemplar la idea de bellesa, ja que no tothom la pot arribar a conèixer. Diu que els que no capten la idea de bellesa, viu en el món de les coses materials, i és gent que no va més enllà, ja que viuen adormits.

Títol proposat:

 Opinií i ciència

Comentari:

Aquest text escrit per Plató, representa un diàleg doctrinal entre Sòcrates i un filòsof, on Sòcrates defensa la teoria de Plató. Explica que un bon filòsof és aquell que atravès dels pensaments coneix les coses belles, basant-se en la idea de bellesa. Els filòsofs poden arribar a la idea (epistema), ja que tenen coneixement racional. En canvi els que només saben l’existència materialista, aquests viuen adormits, perquè no poden conèixer les coses belles sense saber com és la bellesa. Podem dir que aquells que viuen adormits estan en el món de l’opinió, i els filòsofs en el món intel·ligible.

Podem comparar aquest pensament amb els sofistes, ja que els sofistes viuen en el món de l’opinió.

Finalment podem dir que si ens mantenim en aquest món de l’opinió mai podrem arribar al coneixement.

 

COMENTARI: CONCLUSIÓ DEL MITE DE LA CAVERNA DE PLATÓ

Idees principals:

Aquest text de Plató, explica que ens creiem allò que prové del món sensible. Diu que la idea del bé és la més difícil de trobar, ja que es troba en el món intel·ligible. Aquesta idea és la causa de que les coses boniques i el principi de la veritat.

Títol proposat:

La idea del bé

Comentari:

Aquest text escrit per Plató ens explica que hi ha dos mons dins de la perspectiva de la realitat. Aquest són el món sensible, on la realitat és allò que veiem amb els nostres sentits, com el que veien els que estaven lligats en la caverna veient les ombres, i el món intel·ligible o món de les idees, que recull l’essència de les coses, per la qual cosa no es pot percebre pels sentits.

Per això el que els hi calia als presoners del mite de la caverna, i a tots, és deslliurar-nos de les cadenes que ens impedeixen veure la realitat tal com és, en la seva essència. Aquestes cadenes representen el món sensible, perquè només deixen veure les aparences de les coses, en canvi, si ens traiem aquestes cadenes, podrem observar les idees.

Com podem veure Plató tenia les idees de la realitat de manera jeràrquica, ja que la idea del bé esta per sobre de totes les altres.

SÒCRATES

Aquí deixo un vídeo sobre aquest filòsofs

PRESENTACIÓ

ANAXAGORES

Filòsof i naturalista grec presocràtic. Va néixer en Clazómenas, prop d’Esmirna, cap al 500 a.C., encara que va passar trenta anys a Atenes, i és probable que es degui a ell la introducció de la filosofia en aquesta ciutat, destinada a convertir-se posteriorment en gran centre cultural i filosòfic. La seva obra física, Sobre la natura (en grec, B,D  NbF,TH), apareguda al voltant de l’any 467 a.C., i de la qual es conserven diversos fragments significatius, està escrita en prosa, seguint la tradició iniciada pels milesis. De família rica, Anaxàgores va renunciar a la seva herència, no interessant-se pels béns materials per dedicar-se per complet a l’estudi de la natura.

Acceptava les tesis eleàtiques de Parmènides i de Zenó d’Elea, i, com ells, pensava que la generació i la desaparició no són -en sentit estricte- possibles en la physis, ni és possible el buit. És a dir, des del punt de vista de la globalitat de la natura, no pot donar-se el naixement (adveniment en ser) ni la mort (deixar de ser). En el conjunt de la physis només es donen barreges (synkrisis) i disgregacions (diakrisis), però no és possible la desaparició o la mort absoluta (el no ser), ni la generació absoluta (l’arribar a ser), ja que el no ser és impossible. Així, tot sorgeix com a fruit de les barreges, i tot acabament és una mera disgregació. «Els grecs -diu Anaxàgores-, tenen una concepció errònia del néixer i del morir. Res neix ni mor, sinó que hi ha barreja i separació de les coses que existeixen. Així, hauria de anomenar-se, amb propietat, a la generació, barreja, i, a l’extinció, separació». També Empèdocles havia assenyalat que, per poder explicar la diversitat i el canvi de les coses en la natura, calia afirmar l’existència de diversos principis o elements, que segons ell eren quatre: l’aire, l’aigua, la terra i el foc. Però, tal com diu Aristòtil (veure cita), Anaxàgores no podia acceptar que només quatre elements poguessin donar explicació de la diversitat d’allò existent, i va mantenir que hi ha tants elements com substàncies diferents existeixen. D’aquesta manera afirmava que hi ha un nombre infinit d’elements, als que va anomenar llavors (spérmata) extremadament petites, encara que infinitament divisibles (que Aristòtil va anomenar homeomeries). Aquesta idea segons la qual la realitat visible està composta per l'agregació de llavors no visibles per la seva extremada petitesa, l’expressa Anaxàgores de la manera següent: «els fenòmens són una manifestació d'allò invisible».

EMPÈDOCLES D’AGRIGENT

Filòsof, místic, taumaturg i metge grec presocràtic. Va néixer a Agrigent, ciutat en la qual va ser un destacat dirigent de la facció democràtica. Després de marxar de la seva ciutat natal per motius polítics, Empèdocles es va establir al Peloponesi i va recórrer totes les ciutats de l’Àsia Menor com orador i mag, augmentant la seva fama de taumaturg. 

Va escriure en vers (com Parmènides) i es conserven fragments de dues obres seves, que aparentment semblen contradictòries, ja que en una d’elles (Sobre la naturalesa) exposa una filosofia de tall naturalista, mentre que en l’altra (Poema lústric, o Purificacions) l’orientació és més aviat de tipus místic i semblant a l’orfisme. De fet, en Sobre la naturalesa, intenta reconciliar les doctrines enfrontades dels eleates i les d’Heràclit. Empèdocles va acceptar dels eleatas la tesi de la immutabilitat del ser i la inexistència del no-ser.D’aquesta manera, res pot deixar de ser, ja que el no-ser no és. No obstant això, va acceptar d’Heràclit la tesi de l’esdevenir, del perpetu fluir i del canvi continu. Per reconciliar aquestes dues posicions, va afirmar que totes les coses de l’univers estan constituïdes per quatre tipus de principis: terra, aigua, aire i foc, que ell va denominar arrels de tot i va identificar amb Zeus, Hera, Edoneo i Nestis. El naixement de les coses no és res més que la unió i combinació d’aquests elements, mentre que la mort és la seva separació. Però, en tot procés, les quatre arrels es queden inalterables. Així, podia coincidir amb Parmènides i negar que existís un autèntic naixement (adveniment al ser) i negar també la mort (entesa com deixar de ser): només existeixen unions i separacions de les arrels eternes. El monisme parmenidi dóna lloc, doncs, a un pluralisme.