El show de Truman

Tweets:

Conclusió:

Aquesta pel·lícula et fa reflexionar sobre la realitat de tot allò que observem dia a dia, això no vol dir que tot el que veiem sigui fals, però potser no tot és cert. Truman era una persona que no donava importància a la realitat del seu món, fins que un dia es va assabentar de la seva falsedat, i va començar a plantejar-se una sèrie de preguntes que li van conduir a un mon veritable. Com he dit en el tweet 9, crec que podem comparar aquesta pel·lícula amb el mite de la caverna, col·locant a Truman com aquella persona que esta presonera en un muntatge creat per la humanitat en el qual té por de sortir, però més endavant es capaç d'enfrontar-se contra aquesta irrealitat trencant aquestes cadenes.

Actualment podem dir d'alguna manera que estem vivint una cosa semblant, ja que la televisió, les xarxes socials... Ens aporten molta informació que no sempre la podem aprovar com a certa, igual amb tot el que escoltava Truman per la radio, diaris...Tota la informació que ell rebia estava manipulada.

Per últim m'agradaria comentar l'actitud de Christof. Crec que és un home cruel, ja que només pensava en atreure audiència mitjançant imatges molt intimes d'una persona. No es pot invadir la vida d'una persona i menys per un programa de televisió, em de respectar la vida de cada persona i continuar amb la nostre.

El show de Truman és una gran pel·lícula que ajuda a pensar i a intentar veure el món amb altres ulls sent més crítics amb allò que ens trobem a la vida.

Concepció de ciència per Lakatos

Aquí os deixo un vídeo de youtbe força interessant on explica de manera molt clara la concepció de ciència per Lakatos:

IDEES PRINCIPAL I TÍTOL PÀGINA 92

Karl Popper

 (Karl Raimund Popper; Viena, 1902 - Londres, 1994) Filósofo austriaco. Estudió filosofía en la Universidad de Viena y ejerció más tarde la docencia en la de Canterbury (1937-1945) y en la London School of Economics de Londres (1949-1969).

Encara que proper a la filosofia neopositivista del Cercle de Viena, va dur a terme una important crítica d'alguns dels seus postulats; així, va acusar d'excessivament dogmàtica la postura de dividir el coneixement entre proposicions científiques, que serien les úniques pròpiament significatives, i metafísiques, que no serien significatives. Per Popper, bastaria amb delimitar rigorosament el terreny propi de la ciència, sense que fos necessari negar l'eficàcia d'altres discursos en àmbits diferents al de la ciència.

També va dirigir les seves crítiques cap al verificacionisme que mantenien els membres del Cercle, i va defensar que la ciència operava per falsació, i no per inducció. Aquesta és, en rigor, impossible, doncs mai es podrien verificar tots els casos sobre els quals regiria la llei científica. La base del control empíric de la ciència és la possibilitat de falsar les hipòtesis, en un procés obert que conduiria tendencialment a la veritat científica.

Popper va desenvolupar aquest principi en La lògica de la recerca científica (1934), on va establir també un criteri per partionar clarament la ciència dels altres discursos: perquè una hipòtesi sigui científica és necessari que es desprenguin d'ella enunciats observables i, per tant, falsables, de manera que si aquests no es verifiquen, la hipòtesi pugui ser refutada.

Verificabilitat i falsibitat

Adaptat de Karl Popper,

La lógica de la investigación científica

Títol proposat:

Com ha de ser un enunciat científic?

Idees principals:

- Podem diferenciar la ciència de la pseudociència mitjançant la falsabilitat dels sistemes.

- Tots els enunciats tenen una asimetria entre la verificació i la falsació.

- A partir d'enunciats universals arribem a enunciats singulars que poden estar en contra d'aquests.

- No tots els enunciats que es poden refutar són científics, però tots els enunciar científics es poden refutar.

- Cada vegada aprenem més gracies als errors que fem.