G.W.Leibniz: Doctrina de las Mónadas

COMENTARI TEXT 7 DESCARTES: 7. Demostració de l'existència de Déu: Meditacions metafísiques, 5a.

Títol proposat:

La idea de Déu

Idees principals:

En aquest text Descartes demostra l’existència de Déu a través de la idea que tots tenim sobre ell. Diu que pel fet de pensar en aquesta idea estem afirmant l’existència d’un ésser summament perfecte, i quest és Déu. Descartes afirma que la idea de l’existència de Déu és com les matemàtiques (cert). Per últim esmenta una característica de l’ésser de Parmènides dient que l’ésser no pot ser no-ésser, i que per tant Déu no pot no existir.

Comentari:

Aquest text forma part del llibre de meditacions metafísiques de René Descartes. En aquest fragment Descartes vol fer una demostració sobre l’existència de Déu. Demostra aquesta mitjançant la seva pròpia idea, és a dir, que tenim una idea innata; la de Déu, i aquesta com és una idea (ésser) no pot no existir (no-ésser). Llavors podem dir que tots aquells que estan parlant sobre la no existència de Déu, estan afirmant l’existència d’un ésser summament perfecte, i aquest només pot ser Déu. Podem comparar aquesta idea amb la de Sant Anselm de Canterbury, ja que tots dos es basen en l’existència de la idea de Déu, però Descartes explica que la conseqüència a aquesta idea trobem la seva existència.  Per últim afirma que l’existència de Déu és com las matemàtiques, és l’únic mètode fiable a l’hora de conèixer les veritats, ja que Descartes és empírista.

COMENTARI TEXT 3 DESCARTES

Títol proposat:

La invalidesa dels sentits

Idees principals:

En aquest text Descartes ens explica que per poder arribar a la realitat hem de posar en dubte tot allò que se’ns presenta. Explica que mai ens hem de deixar emportar pels sentits ja que ens poden enganyar. En aquest fragment fa una relació entre la  vida real i els somnis, ja que moltes vegades pensem que allò que somiem ha succeït de veritat, i es per això que hem de posar-ho tot en dubte.

Comentari:

Aquest text forma part del llibre de meditacions metafísiques de René Descartes. En aquest fragment Descartes explica la seva visió sobre la realitat des d’un punt de vista racionalista, és a dir, negant la validesa dels sentits. Explica que no ens podem fiar dels sentits ja que només  podem creure en aquells coneixements respecte dels quals el dubte és impossible. En aquest text Descartes ens fa tenir dubtes sobre la realitat, ja que explica la possibilitat de que la realitat només sigui un somni. Per arribar a aquest dubte es basa en que quan estem dormint no podem percebre tot exactament i quan ens despertem a vegades pensem que allò que hem somiat podria haver passat de veritat. Així doncs Descartes afirma que hem de posar totes les realitats en dubte  encara que les coneixem. La seva idea es basa en la pregunta següent: I si tot el que estem vivint és un somni?

Finalment podem afirmar que Descartes es un filòsof molt racionalista i rebutja tot allò que prové dels sentits.

René Descartes

El més important filòsof francès de tots els temps, pare de la filosofia moderna, i iniciador del racionalisme. Va néixer en La Haia, a la Turena, en el si d’una família de la petita burgesia. Tercer fill de Joachim Descartes, conseller al parlament de Bretanya i de Jeanne Brochard, que va morir de part a l’any següent. Després de casar-se de nou el seu pare el 1600 amb Anne Morin, va passar a ser cuidat per la seva àvia, que es va encarregar de la seva educació fins l'any 1606, data en la qual va ingressar al col·legi dels jesuïtes de la Flèche, fundat dos anys abans, i una «de les més cèlebres escoles d’Europa», i les ensenyances de la qual, en particular la filosofia escolàstica apresa de 1612 a 1614, Descartes jutja, no massa positivament, en el seu Discurs del mètode. Abandona aquesta escola i l’any 1616 es troba a Poitiers cursant estudis de dret. El 1618, volent llegir el «llibre del món», s’enrola en l’exèrcit de Maurice de Nassau, príncep d’Orange, i participa així en la guerra dels Trenta Anys. Aquest mateix any coneix a Isaac Beeckman, un investigador holandès, moment a partir del qual Descartes s’interessa per la investigació científica, que uneix la matemàtica i la física.

Per la correspondència de Beeckman se sap que Descartes per aquesta època buscava ja, com havia fet Ramon Llull, un «art general per resoldre totes les dificultats». Trencada l’amistat amb Beeckman, Descartes abandona Holanda i s’enrola a l’exèrcit catòlic de Maximilià de Baviera. El novembre de 1619, a Ulm, segons el seu propi relat, descobreix «els fonaments d’una ciència meravellosa», després d’interpretar el sentit de tres somnis que va tenir la nit del 11 de novembre, data que es considera el punt d’arrencada del seu nou mètode. Segueix de 1620 a 1629 un període de 9 anys de viatges, dels quals cal destacar que, en 1622, adquireix un patrimoni familiar que li permet autonomia econòmica i que, malgrat dur a terme un viatge a Itàlia, no arriba a conèixer Galileu.

Cap a 1625-1627 es troba a París, on serà conegut entre els mitjans literaris, científics i filosòfics, com «excel·lent matemàtic» i perfecte home de món. Entre els seus amics, es compten sobretot Mersenne i el cardenal de Bérulle. En aquest ambient participa en la discussió entre el valor i sentit de la filosofia tradicional escolàstica i els mètodes innovadors de la «nova ciència» que, en aquell temps, es trobava barrejada amb les anomenades «ciències curioses» (màgia, alquímia, astrologia, que actualment en diríem ciències ocultes o pseudociències). Per aquesta època Descartes comença a redactar les Regles per a la direcció de l’esperit (1628) encara que van ser publicades pòstumament. En elles consta ja la coneguda afirmació cartesiana que, almenys una vegada a la vida, convé posar tot en discussió, i el rebuig frontal i total de la filosofia escolàstica i, amb ella, de l’aristotelisme. Enfront de les confusions i ambigüitats de la barreja de la nova ciència amb les ciències curioses, pròpia del Renaixement, Descartes presenta els punts essencials del seu mètode deductiu de raonar, essencialment matemàtic, proposant com ciència ideal aquella que primer justifica el mètode que es fonamenta, el punts essencials de la qual són: La intuïció i la deducció.

Francis Bacon

Francis Bacon (Londres 1561-1626) és el filòsof de la ciència original, el primer que va descriure no només les ambicions intel·lectuals característiques de la ciència moderna, sinó també les organitzacions on aquesta es desenvolupa. Home brillant, socialment ambiciós i arrogant, en la seva perllongada carrera pública Bacon va ostentar alts càrrecs en l'administració i va escriure extensament sobre els beneficis públics del que ara es qualificaria com a ciència aplicada.

Home polític sinuós, però extraordinari lògic, l'autor del Novum organum no només es va revoltar contra la dictadura d'Aristòtil i de Sant Tomás, sinó que, contravenint el mètode tradicional, va proposar que cal partir dels fets per establir principis generals, en lloc de passar dels principis als fets. Amb una sobirana claredat, denuncia les quatre fonts d'errors que poden desviar al científic, i, mitjançant les seves taules d'absència, de presència i de graus, indica la forma de classificar els fenòmens que es presenten a l'observador. Aquest mètode ho va emprar més tard Stuart Mill, encara que ja des del segle XVII va ser adoptat més o menys conscientment per tots els investigadors.

QUINS DUBTES SÓN RELLEVANTS A LA MEVA VIDA?

Penso que no puc posar números a tots els dubtes que tinc sobre la meva vida, però generalment hi han una sèrie de dubtes que per a mi són els més importants. Un exemple podria ser l’existència de Déu, ja que des de molt petita sempre m’han donat aquesta idea però mai he pogut demostrar la existència o no existència d’aquest, per tant en aquest tema em trobo en un dubte constant. Altres dubtes rellevants a la meva vida són les coses futures que em passaran, ja que molts cops hem pregunto que podria passar si hagués fet una cosa o una altre però mai puc obtenir una resposta clara i certa sobre aquesta. Penso que els dubtes són capaços de donar vida, ja que una vida sense dubtes no té cap misteri. De que serveix tenir una vida sense dubtes si aquests són el principi de la curiositat, i la curiositat allò que ens mou als éssers humans a fer coses interessants.

FILOSOFIA MEDIEVAL

Dins d’aquest període podem trobar 4 filòsofs importants que són els següents:

-       Sant Agustí: Aureli Agustí (Aurelius Augustinus), més conegut com Agustí d'Hipona o Sant Agustí (Tagaste, 13 de novembre del 354 - Hipona, 28 d'agost del 430) és una de les figures més importants en el desenvolupament del cristianisme, considerat de fet com un dels pares de l'Església. La seva influència posterior és enorme, i ultrapassa l'àmbit de la teologia. Se'l considera un dels pensadors fonamentals de la història occidental. El seu pensament es basava únicament en Déu i l’ànima. Tenia una concepció platònica sobre l’ànima i sobre la seva relació amb el cos, però no acceptava la reminiscència perquè això comportava la preexistència de l’ànima, però dona per cert que són veritats innates, dipositades en la nostra memòria. Explica que el temps és cíclic ja que Déu a creat en món en un determinat temps. També explica que el mal ve donat per dos tipus; el mal físic ( mal = no-ésser, per tant no existeix) i el mal moral (mal creat per les accions dels homes)

-       Sant Anselm de Canterbury: Anselm de Canterbury (1033 o 1034 - 21 d'abril, 1109), també conegut com Sant Anselm, Anselm d'Aosta o Anselm de Bec, fou un filòsof i teòleg italià que s'ocupà de l'Arquebisbat de Canterbury entre 1093 i 1109. Està considerat el fundador de l'escolàstica. És famós per ser l'inventor de l'argument ontològic a favor de l'existència de Déu. Demostra l’existència de Déu a través de la idea general que tots tenim sobre ell ja que fins i tot qui diu que Déu no existeix està afirmant l’existència d’un ésser superior sobre el qual res no pot ser pensat. Per tant com que idea és igual a ésser Déu no pot ser no-ésser.

-       Sant Tomàs d’Aquino: Considerat el filòsof i el teòleg més important de la filosofia escolàstica. Va néixer al castell de Roccasecca, Frosinone, fill de Landolfo, comte d’Aquino. Es va educar al monestir de Muntanya Cassino i després a l’universitat de Nàpols (1239-1244), on als catorze anys emprèn l’estudi de les «arts». El 1244 ingressa en l’ordre dels dominics. El gran mèrit que s’atribueix a Tomàs d’Aquino és el d’haver aconseguit la millor síntesi medieval entre raó i fe o entre filosofia i teologia. Les seves obres són eminentment teològiques, però, a diferència d’altres escolàstics, concedeix, en principi, a la raó la seva pròpia autonomia en totes aquelles coses que no es deguin a la revelació. Per expressar aquesta autonomia i naturalitat de la raó recorre a la filosofia aristotèlica com a instrument adequat i, així, per combatre el averroisme llatí, utilitza les seves pròpies armes: els textos mateixos d'Aristòtil. En la tasca d’harmonització de l’aristotelisme amb el cristianisme, algunes de les qüestions que Tomàs d’Aquino ha de tractar de diferent manera són: Déu primer motor d’un món etern, l’ànima mera forma del cos, la preexistència de les essències.

-       Guillem d’Ockham: Guillem d'Occam va néixer l'any 1290 a Ockham (Surrey) i va morir l'any 1347 a Munic, fou un filòsof i teòleg franciscà anglès. L'Església d'Anglaterra el venera com a sant. La filosofia d’Occam s’inscriu en la crítica que els franciscans, per obra principalment de Duns Escot, dirigien a la síntesi entre cristianisme i aristotelisme, intentada per Tomàs d’Aquino. El punt de partida de la nova proposta filosòfica d’Occam és un empirisme epistemològic (notitia experimentalis) que el porta a exercir una crítica radical a tot element innecessari de l’edifici filosòfic. Admetent que és possible conèixer intuïtivament allò individual, sense cap recurs a l’abstracció i a entitats ocultes, formes o conceptes -entitats totes, a les que aplica el criteri d’economia del pensament, conegut com navalla d’Occam -, construeix la seva pròpia teoria del coneixement (explicada sobretot en el seu important pròleg al Llibre I de les Sentències): la base de tot coneixement és el coneixement intuïtiu (veure classes de coneixement) del singular, al qual anomena notitia intuïtiva intellectualis; el coneixement abstractiu que s’afegeix a tot coneixement intuïtiu, notitia abstractiva, no suposa cap nova operació de l’enteniment per a la formació del concepte: s’anomena abstractiu, perquè abstreu -prescindeix- de l’existència del individu i, en ell, el terme es considera en si mateix: és representació de l’objecte, en la mesura en que és signe, però no és una abstracció de l’objecte.