CARTA A MENECEU

IDEES PRINCIPALS:

Aquest text d’Epicur explica que mai és massa tard o d’hora per filosofar, ja que

tothom ho hauria de fer tingui l’edat que tingui. També explica que no podem

pressuposar les aparences dels Déus, ja que no podem guiar-nos del que

diuen els altres. Diu que la mort és la privació de la sensació, i que per tant no

em de tenir por d’ella. Diu que tothom té dret a viure feliç, i que per ser-ho no

em de prevenir el nostre futur, sinó que hem de gaudir el present.

Aquesta felicitat també la podem aconseguir mitjançant els plaers, però no

sempre em de rebutjar el dolor ja que em de ser jutges del que ens donarà el

triomf. La idea principal seria: no es més feliç qui més té, sinó qui menys

necessita.

TÍTOL:

Que em de fer per ser feliços?

COMENTARI:

Aquest text escrit per Epicur parla d’una sèrie de temes que ens indiquen quin

camí té la felicitat. La felicitat és allò que tothom persegueix, una virtut que ens

ho dona tot, per tant Epicur explica com podem assolir-la. Primerament parla de

la necessitat de filosofar per a tothom, joves i vells. Es incoherent dir que qui es

vell no ha de seguir filosofant, i que qui és jove encara no ho pot fer, ja que no

podem dir que la felicitat no esta a l’abast de tothom. Tothom té dret a filosofar,

per tant tothom pot ser feliç.

Podem parlar de la divinitat com a ésser feliç, però no podem pressuposar

l’aparença d’aquest, ja que totes les qualitats atribuïdes per els altres no són

certes. Per això podem dir que Epicur intenta separar-se de l’opinió dels altres,

no vol enganxar-se a la massa, vol anar a la realitat. En conclusió a això podem

dir que no ens em de deixar emportar per les creences dels altres, no ens

podem conformar amb això, sinó que com deia al principi de la carta em de

filosofar per trobar la nostra pròpia opinió i portar-la endavant. Em de separar la

definició de saber i opinió, no em d’atribuir afirmacions a fets desconeguts.

Un altre tema que tracta en aquest text és la mort. Explica que no em de tenir

por d’ella, perquè només tindrà por aquell que durant la vida pensa en ella. No

pots pensar en com t’influirà la mor en la vida, ja que aquesta durant la teva

existència no hi és, llavors és no-ésser i com deia Parmènides el no-ésser és

allò que no es pot pensar. En resum, la mort no ens afecta, m’entres estem vius

no existeix, només és un dit. Dins d’aquest tema podem introduir una altre idea

que explica més endavant; el futur. Diu que el nostre futur ens pertany

moderadament, ja que ens afectarà a nosaltres però de cap manera el podem

controlar, per tant l’hem de deixar que segueixi el seu camí sense pensar quin

serà el destí. Em de gaudir del present (Carpe Diem).

També explica que tot l’ésser humà es mogut per una sèrie de desitjos, on

aquests es poden dividir en dos: els naturals i els vans. Per a Epicur els

desitjos de la vanitat són els que es refereixen a l'ambició, a la voluntat de

poder, a l'egoisme, és a dir a allò innecessari. En canvi els naturals

corresponen a la vida immediata, són tots de caire físic.

Si ens basem en el plaer com a principal desig per aconseguir una vida feliç,

ens referim al no dolor i no al fet de gaudir alguna cosa. Tot plaer natural és un

bé, però no per aquest fet tots els plaers comporten un bé, ja que tenir un plaer

pot comportar un mal conseqüent, de la mateixa manera que no tots els

sofriments són dolents, perquè aquests poden comportar un triomf final. Per

tant em de saber jutjar davant del que se’ns presenta tot mirant les

conseqüències i els avantatges futurs.

També em de fer una moderació del plaer, ja que de l’abundància no s’extreu

de la felicitat, sinó d’aquell que gaudeix d’una manera més plena allò que té i

no busca coses innecessàries. Llavors podem dir que el plaer és causat per el

judici encertat del seny, ja qui és ell qui decideix.

En conclusió a aquests text puc dir que el secret de la felicitat és troba en reduir

les necessitats i no buscar més enllà dels desitjos naturals.

COMPARACIÓ:

Podem comparar el contingut d’aquest text amb el pensament dels estoics. Els

estoïcs tendeixen a menysprear el plaer corporal, en canvi Epicur diu que el

cos és l’únic que tenim i l’hem de mantenir feliç donant-li una sèrie de plaers

moderats. Per a Epicur el plaer i el dolor no són principis organitzadors de la

vida humana, perquè la vida humana és el producte accidental d'una

determinada organització dels àtoms. Més aviat, al contrari, plaer i dolor són

fins i conseqüències. El criteri del bé i del mal és el pathos. Si obrem com cal

podrem estalviar-nos el dolor i aconseguir plaer.

Apart d’aquesta gran diferència també hi trobem una semblança entre aquests.

Els dos fan un rebuig del pensament de les masses, ja que volen allunyar-se de

les creences de les persones que tot ignorant els temes parlen d’ells. Una altre

semblança és que

l'estoic viu d'acord amb una mena de déu còsmic,

impersonal, mentre que l'epicuri desterra els déus i els situa fora de l'abast dels

homes.

VALORACIÓ DE LA FILOSOFIA DE PLATÓ

Desprès de tot el que he estudiat sobre Aristòtil penso que és el filosof més realista de tots els que hem estudiar fins ara. Tot i que té una visió diferent a tots els altres també ha estat influènciat per altres filòsof més àntics com per exemple la concepció de moviment a causa de la lluita de contraris d’Heràclit, la concepció de l’ésser de Parmènides o  el dualisme platònic, tot i que aquest útlim Aristòtil l’enfoca des d’un punt de vista més realista. Un concepte molt important sobre aquest filòsof és que està en una constant crítica sobre Plató, ja que fa una crítica molt important sobre la seva duplicació de les realitats en el seu llibre sobre la Metafísica.

Penso que és un filòsof de molta influència i molt important històricament, ja que tothom ha sentit parlar alguna vegada sobre el seu pensament encara que no hagi estudiat filosofia.

 

COMENTARI TEXT 16 ARISTÒTIL

                                                                                                  

Títol proposat:

Primer motor immòbil

Idees principals:

En aquest text Aristòtil demostra la necessitat d’un primer motor immòbil per poder demostrar l’eternitat del moviment, és a dir, que busca un origen al moviment. Explica que tot motor es mou per el seu anterior i si anem al primer motor, el veiem com un primer motor que sempre a mogut però que mai ha estat mogut per un altre.

Comentari:

Aquest text d’Aristòtil forma part del llibre de la Metafisica, concretament forma part dels escrits acromàtics, ja que correspon a una de les lliçons que impartía al Liceu que van ser recopilades per Andrònic.

En aquest fragment Aristòtil explica de la necessitat de l’existència d’un primer motor immòbil . La seva explicació sobre la necessitat d’aquest primer motor immòbil és la següent: explica que el moviment és etern i que tot el que es mou ve mogut per un altre motor, i així successivament i com no es pot arribar a l’infinit, caldrà un primer motot immòbil que tingui la qualitat de moure a un altre. Les qualitats que va atribuir al primer motor immòbil van ser: ha estat sempre movent, mou com a causa eficient al primer mòbil, mou com a desitjat i posseix la forma més perfecta de vida, el pensament.

Per arribar a aquesta teoria Aristòtil es va basar en l’esfera dels estels fixos.

COMENTATI 14 ARISTÒTIL

                                                                                                                   

Títol proposat:

Canvi de les qualitats de la substància

Idees principals:

En aquest text Aristòtil exlica els canvis produïts en la substància a travès dels contraris. Explica que el pas del no-ésser realatiu , és a dir, l’ésser en potènci a l’ésser en acte. En altres paraules explica el procés de l’ésser que no és i que pot arribar a ser alguna cosa (el seu contrari) a l’ésser en acte, que és aquell que ja és.

Comentari:

Aquest text d’Aristòtil forma part del llibre de la Metafisica, concretament forma part dels escrits acromàtics, ja que correspon a una de les lliçons que impartía al Liceu que van ser recopilades per Andrònic.

En aquest fragment Aristòtil explica l’origen de l’ésser dient que aquest no prové de l’ésser però tampoc del no-ésser. Quan parlem del no-ésser trobem dos definicions; la primera és el no-ésser esmentat per Parmènides per tant Aristòtil no agafa aquest sinó que agafa el no-ésser relatiu, que és aquell que es troba en una forma intermèdia entre el no-ésser i l’ésser. Llavors podem dir que aquest no-ésser relatiu és aquell que no és però que pot arribar a ser, Aristòtil l’anomena ésser en potència. En canvi anomena ésser en acte a aquell que ja és. A aquest canvi de l’ésser en potència a ésser en acte Aristòtil diu que es produeix entre contraris ja que l’ésser en potència arribarà a ser allò que no és en el present, el seu contrari. Com per exemple l’ou i la gallina, l’ou seria l’ésser en potència, ja que està en potència de ser gallina però encara no ho se i en canvi la gallina seria l’ésser en acte ja que ja és gallina.

En conclusió podem afirmar que aquests contraris (ésser en potència i ésser en acte) no poden estar alhora, ja que un ésser no pot ser i no ser al mateix moment i per tant l’ésser en potència es mourà en direcció al seu contrari.

Llavors podem afirmar que aquesta teoria d’Aristòtil es troba en comú a la d’Heràclit ja que tots dos afirmen que hi ha moviment en l’ésser i tots dos afirmen que aquest moviment prové de la lluita entre contraris.

COMENTARI TEXT 8 DE PLATÓ

Titol proposat:

Critica a la concepció de les idees de Plató

Idees principals:

En aquest text Aristòtil explica que l’essencia de les coses es troben dins d’elles però que només les podem trobar en aquelles coses que no es troben sotmeses a canvi com deia Heràclit tot i definint l’ésser com ho feia Parmènides. També fa una crítica sobre el món intel·ligible de les idees de Plató ja que és simplement una replica de la realitat i és totalment innecesari.

Comentari:

Aquest text d’Aristòtil forma part del llibre de la Metafisica, concretament forma part dels escrits acromàtics, ja que correspon a una de les lliçons que impartía al Liceu que van ser recopilades per Andrònic. Aristòtil intenta crear un pensament intermedi entre l’ésser de Parmènides i el monisme dinàmic d’Heràclit , i intenta superar el dualisme platònic. Aristòtil se centra en el món sensible i diu que aquest món està format per substàncies o subjectes individuals on aquestes están sotmeses a canvi però les seves essències es mantenen estables.

En aquest text podem veure com Aristòtil defensa la seva teoría de la concepció de l’ésser anomenada Hilemorfisme (‘’hyle’’: materia, ‘’morphé’’: forma). En aquesta teoría Aristòtil afirma que l’ésser és una substància formada per dos aspectos; forma i materia. Explica la materia com allò del que està fet la substància i la forma com allò que fa que una cosa sigui el que és. Per tant diu que aquests dos aspectes no es poden separar i que només ho podem fer amb l’enteniment. Concretament diu que la forma és l’essència, ja que és la que dona forma i la que fa que un a cosa sigui el que és, ja que a l’hora de respondre a la pregunta que és una cosa determinada no la defineixes amb la materia sinó amb la forma.

En aquest fragment podem trobar les diferents visions entre Plató i Aristòtil, Plató diu que l’essència de les coses es troba en un altre món diferent al sensible, l’anomenat món intel·ligible, en canvi Aristòtil nega l’existencia d’aquest món i diu que l’essència de les coses es troba dins de les coses i fa falta crear un altre món ja que estariem duplicant les realitat innecessariament. Aquesta teoria d’Aristòtil s’anomena teoria del tecer home, estaba defensada també per un sofista i explica que no podem duplicar les realitats ni demostrar la idea d’un principi ordenador anomenat Demiürg com deia Plató.

ARISTÒTIL

Filòsof grec. Juntament amb Plató és el més important filòsof de l'antigüitat i un dels més importants de tota la història de la filosofia. Va néixer a la ciutat d'Estagira (l’actual Stavro), a la península Calcídica, d’on li ve l’apel·latiu «Estagirita», va ser fill de Nicòmac, metge de Amintes, rei de Macedònia. El fet de ser macedoni i pertànyer a una família vinculada a la casa real, explica que fora nomenat per Filip II preceptor d’Alexandre Magne i que, amb ocasió dels moviments secessionistes d’Atenes, hagués de fugir per dues vegades d’aquesta ciutat. Va viure la seva infantesa a la ciutat macedònica de Pela i, morts els seus pares, va passar a Atarneo, amb el seu tutor, Pròxeno, que el va enviar a Atenes per a que completés allà la seva educació. L’any 367/366 a.C. ingressa Aristòtil, als 17 anys, en la Acadèmia de Plató, rebutjant l’escola del sofista Isòcrates. L’ingrés d’Aristòtil a l’Acadèmia platònica, provisionalment presidida pel matemàtic Eudoxos de Cnidos, creador del model astronòmic de les esferes concèntriques, coincideix amb l’època -i aquest fet ha de considerar-se totalment transcendental per a la seva filosofia- en la que Plató, que tenia ja llavors 60 anys, es trobava a Sicília, en el seu segon i de nou desafortunat viatge a Siracusa, del qual no va tornar fins l'ant 364; és, doncs, el moment en què en el pensament platònic comença el període -«abstracte i metodològic», segons Jaeger-, de crítica a la teoria de les idees (representat, sobretot, pels diàlegs Teetet, Sofista, Polític, Parmènides i Fileb). Aristòtil va romandre a l’Acadèmia 20 anys, fins a la mort de Plató.

Les obres que es coneixen d’Aristòtil pertanyents a aquests anys fan suposar un període de fidelitat inicial a les idees platòniques amb certa actitud de revisió de la teoria de les idees, que havia de ser la de l’Acadèmia: Grilo, Eudem, Protrèptic, Sobre les idees i Sobre el bé són obres de joventut, a l’estil dels diàlegs platònics, i poden anomenar-se obres exotèriques, o de divulgació, a diferència de les esotèriques, que configuren el cos d’obres aristotèliques posteriors.

QUÈ ÉS L'ÉSSER?

Desprès de tot el que he estudiat fins ara, podria dir que l’ésser és allò que no pot ser no-ésser. Ésser és llavors tot allò que podem percebre en la seva essència, que podem pensar-lo i que per tant no pot no existir. Com deia Parmènides podem dir que l’ésser és quelcom pensant. També podem esmentar una sèrie de característiques; no canvia perquè sinó no seria ell, sempre és present, és etern perquè no pot ser no-ésser, és homogeni, és immòbil i semblant a una esfera. La resposta a aquesta pregunta penso que serien tots el individus, ja que cap deixa d’existir completament i en tots perdura sempre la seva essència.